Al néixer ja heredem uns patrons de com hem de ser, després seguim aprenent, els pares que sempre ens han educat amb tot el carinyo i desitjant el millor per nosaltres, protegint i donar-nos tant i com han sapigut, l'escola que ha seguit un patró social, les persones que sempre hem tingut el nostre costat,els amics,el poble on hem viscut,la cultura del país on hem nascut, la filosofia familiar,tot el sistema etc..etc..., ens hem anat trobant amb una vida ja "feta".
Amb el temps,sempre ens arriba un moment a la vida que sens presenta l'oportunitat a mirar si estem vivim d´acord els nostres desitgos per com ens sentim i quina rel.lació mantenim amb nosaltres mateixos.
Al igual que si ens diguessin que demà hem de morir, i mirem endarrere fent un anàlisis si hem viscut acord hem volgut viure.Ara sabent que si volem podem decidir acomodar-nos i seguir per aquesta inèrcia si ja ens esta bé o "sortir de la tanca", acceptant tots els riscos que això representa.
Si volem sortir..,el primer que ens trobem es amb el "monstruo de la por", qui ens diu: que on anem..?, que ens quedarem sols, que estem boixos, que ningú ens estimara..., i podem decidir quedar-nos on estem o passa a l'acció de seguir endavant afrontant vingui el que vingui, passi el que passi.
Es cert que això genera un sentiment de soledat, un camí "sense la protecció de les tanca", un camí desconegut que no sabem a qui o que trobarem, ni si podrem o no tornar endarrere un cop hem decidit afrontar totes les conseqüències amb les que ens podem trobar,sentint un "buit".
Es dolorós sentir que totes les estructures s'estant trencant deixant aflorar un estat de sensibilitat que ens fa sentir molt tendres,molt vulnerables i que persones amb quines hem pogut tenir molta afinitat s'allunyen o som nosaltres qui ens hem tingut que allunyar per poder avançar.
Amb el temps anem descobrint altres "camins que s'obra'n", sentir-nos que estant sols sempre estem amb nosaltres, adonar-nos que som lliures i creadors de la nostre realitat, sentir-nos mes autèntics i seguir sent sense necessitat de tenir que representar un "personatge " que no anava acord amb nosaltres".
Animo a tot-hóm que volguí fer aquest viatge que ho faci, perqué sempre trobem l'ajuda que ens arriba just quant la necessitem per seguir apropar-nos el nostre ser,guanyant amb confiança,seguretat,també coneixem persones afíns que han fet aquest recorregut abans i ens donan la má amb un somriure per seguir endavant.
Amb el temps,sempre ens arriba un moment a la vida que sens presenta l'oportunitat a mirar si estem vivim d´acord els nostres desitgos per com ens sentim i quina rel.lació mantenim amb nosaltres mateixos.
Al igual que si ens diguessin que demà hem de morir, i mirem endarrere fent un anàlisis si hem viscut acord hem volgut viure.Ara sabent que si volem podem decidir acomodar-nos i seguir per aquesta inèrcia si ja ens esta bé o "sortir de la tanca", acceptant tots els riscos que això representa.
Si volem sortir..,el primer que ens trobem es amb el "monstruo de la por", qui ens diu: que on anem..?, que ens quedarem sols, que estem boixos, que ningú ens estimara..., i podem decidir quedar-nos on estem o passa a l'acció de seguir endavant afrontant vingui el que vingui, passi el que passi.
Es cert que això genera un sentiment de soledat, un camí "sense la protecció de les tanca", un camí desconegut que no sabem a qui o que trobarem, ni si podrem o no tornar endarrere un cop hem decidit afrontar totes les conseqüències amb les que ens podem trobar,sentint un "buit".
Es dolorós sentir que totes les estructures s'estant trencant deixant aflorar un estat de sensibilitat que ens fa sentir molt tendres,molt vulnerables i que persones amb quines hem pogut tenir molta afinitat s'allunyen o som nosaltres qui ens hem tingut que allunyar per poder avançar.
Amb el temps anem descobrint altres "camins que s'obra'n", sentir-nos que estant sols sempre estem amb nosaltres, adonar-nos que som lliures i creadors de la nostre realitat, sentir-nos mes autèntics i seguir sent sense necessitat de tenir que representar un "personatge " que no anava acord amb nosaltres".
Animo a tot-hóm que volguí fer aquest viatge que ho faci, perqué sempre trobem l'ajuda que ens arriba just quant la necessitem per seguir apropar-nos el nostre ser,guanyant amb confiança,seguretat,també coneixem persones afíns que han fet aquest recorregut abans i ens donan la má amb un somriure per seguir endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada